whatsapp: 656 565 919
Aquí teniu l’article que em publiquen avui als diaris Segre i La Mañana sobre les esmenes que presentarem als Pressupostos Generals de l’Estat en clau de Lleida ciutat.
La desconnexió entre Catalunya i Espanya és cada vegada més evident per la via dels fets. No només per les passes que estem fent des del Govern, el Parlament i la societat catalana i que ens ha de portar a l’organització, convocatòria i celebració del referèndum vinculant d’autodeterminació en els propers mesos. Un dels signes més evidents d’aquesta desconnexió en marxa no l’estem fent des d’aquí. La llei més important que fa cada any el govern central, la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat, constitueix un dels signes més evidents que Espanya renuncia a Catalunya. I d’una forma particularment sagnant, a Lleida, perquè si la retallada pressupostària per al conjunt del país és de prop del 3%, a les terres de Lleida arriba a ser del 46%. Després d’aquella promesa de pluja de milions tan aplaudida per alguns, els núvols que havien de fer caure els milions a cabassos s’han desfet, i en el seu lloc els pressupostos només serveixen per confirmar la pertinaç sequera d’inversions.
Després de gairebé quaranta anys de democràcia i de governs d’un i altre signe hi ha reclamacions que es mantenen invariablement. Fa fins i tot mandra tornar-les a exposar, a risc de semblar que fem sonar un disc ratllat. Que al 2017 encara hàgim de parlar de l’estat de la N-240, de la falta d’inversió a la via de tren Lleida-Manresa, de les autovies A-14 a la Vall d’Aran i A-27 a Tarragona, etcètera, ens fa perdre moltes energies i no fa més que reforçar els arguments per desvincular-nos d’aquest estat que ens tracta només com una font d’extracció de recursos.
Aquesta vegada el PP no té majoria absoluta per impulsar els comptes de l’estat al seu gust. De fet, el suport explícit de Ciutadans a la política del govern de Rajoy podia haver estat una oportunitat perquè els d’Albert Ribera miressin d’introduir més sensibilitat pressupostària cap a Catalunya. Doncs res, encara pitjor que abans.
Amb tot, en la meva doble condició de diputat per Lleida al Congrés i de regidor a la Paeria, faré tots els possibles per aprofitar l’escletxa que hi pugui haver per introduir esmenes a aquests pressupostos. En presentarem pel conjunt del territori de Lleida, i aquesta setmana n0’hem explicat més de vint-i-cinc que fan referència a qüestions directament vinculades a la ciutat de Lleida per aconseguir un increment d’inversió a l’entorn dels vint milions d’euros. Per aconseguir-ho confio en poder articular un front comú amb la resta de diputats lleidatans, amb qui ja ens hem entès en diverses ocasions per temes rellevants per al nostre territori.
De la bateria de propostes que presentarem voldria destacar-ne dos, al marge de les que fan referència a les infraestructures de comunicació viària, que segurament és on més posem l’accent des de fa dècades. La primera és per la Seu Vella i el patrimoni històric de la ciutat. Destinar només 20.000 euros al monument en el pressupost d’enguany és una burla. El Turó de la Seu Vella en el seu conjunt, on també cal incloure-hi les muralles, aspira a ser reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Tots plegats estem fent esforços i empenyent en aquesta direcció i, de fet, el mateix Partit Popular en feia bandera en l’última campanya electoral de les generals. Però a l’hora de passar de les promeses als fets, la partida que decideix consignar el govern central per a les necessàries tasques de manteniment i rehabilitació del monument més important de Lleida és l’equivalent al preu d’un cotxe sense gaires extres. Decebedor. Nosaltres aspirem a aconseguir que s’hi destini un milió d’euros. No es poden oblidar altres monuments com Sant Llorenç, Sant Martí o Sant Ruf que també requereixen atenció.
L’altre punt on intentarem influir és en fer que l’estat assumeixi part del deute del Parc Científic i Tecnològic de Lleida, com a compensació pel fet que la Paeria va comprar en el seu dia les instal·lacions militars de Gardeny quan, en altres ciutats, s’han fet cessions gratuïtes, com és el cas del castell de Montjuic a Barcelona.
Quan tinguem el nostre propi estat farem les coses d’una altra manera. Mentrestant, haurem de continuar treballant per minimitzar els efectes d’un estat que treballa en contra nostra.