Conferència: ‘Ara és el moment: Lleida és capital’

Molt bon vespre a tothom. En primer lloc, gràcies Consellera Artadi per venir a Lleida. Agrair també la presència de l’Eduard Pujol, portaveu adjunt de Junts per Catalunya i lleidatà d’adopció durant un temps ara fa uns anys. També gràcies a la diputada i amiga Míriam Nogueras, amb qui tinc el plaer de bregar de valent a Madrid cada setmana per fer sentir la veu dels catalans i les catalanes. Gràcies al meu equip de regidors a la Paeria, a tots els companys del Partit Demòcrata, als diputats, alcaldes i regidors i responsables institucionals i d’entitats que ens acompanyeu avui. Gràcies a tots vosaltres, moltíssimes gràcies per haver tingut l’amabilitat d’acceptar la invitació per aquesta conferència.

Una conferència que porta per títol “Ara és el moment. Lleida és capital” i que resumeix i concentra dues premisses molt clares:

La primera: Lleida té tots els actius necessaris, no tant sols per ser la segona capital del país, que ho som sobre el paper, sinó que té tot allò indispensable per ser l’altra capital de Catalunya. I junts, si ens ho creiem, ho podem fer realitat.

I la segona: Tenim al nostre abast, fer possible un canvi històric al capdavant de la Paeria, després de 40 anys de governs socialistes a la ciutat.

Un canvi que volem liderar, que ha de donar pas a una nova etapa que ens permeti superar els obstacles que tenim al davant nostre, que ens permeti recuperar l’orgull malmès i, sobretot, que ens permeti recuperar la il·lusió col·lectiva d’una ciutat que es reivindica i es projecta a Catalunya.

I, de què és exactament el moment? Doncs, com a mínim, de tres coses en les que entraré amb més detall a continuació:

Ara és el moment d’una nova generació que compleix, disposada a donar-ho tot per questa ciutat, però també prou valenta com per  trencar  amb la inèrcia de 40 anys de governs socialistes.

És el moment de la Lleida compromesa amb el país, amb la República i amb els valors republicans, baluard i defensora de les llibertats col·lectives del nostre país, com ha estat al llarg de la història a la nostra ciutat.

i finalment, ara també  és el moment de la il·lusió, el moment d’una il·lusió col·lectiva que ens ha de permetre anar molt més enllà.

Ara és el moment d’una nova generació.

Des de les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979 han passat prop de quaranta anys. Quaranta anys on el món ha canviat d’una forma extraordinària. Però mentre el món canviava, a Lleida hi ha hagut una constant invariable: han governat sempre els mateixos, amb les mateixes receptes de sempre i amb la mateixa manera de fer. I és innegable que hi ha coses que s’han fet bé, però coincidireu amb mi que la recepta fa temps que ha caducat i no podem continuar vivint de la inèrcia i dels records. Ens cal un canvi: de projecte, de persones i de mentalitat.

Ara fa 4 anys, quan em presentava davant de tots vosaltres, i us explicava quina era la meva visió de la ciutat i quin model volíem implementar, també us parlava de la necessitat d’un relleu generacional. I us deia -i ho continuo subscrivint- que sóc d’una generació que entén la política d’una manera molt diferent a com l’hem viscuda en aquesta ciutat. Una generació que n’està tipa del clientelisme, que defuig les cadires i que avorreix l’amiguisme.

Sóc d’una generació que entén que la política ha de ser servei als altres en lloc de servir-se’n; que ha de ser exemplar, en lloc de vergonyant; que ha de practicar en comptes de predicar, que ha d’empoderar la societat, en lloc de fomentar el clientelisme; que ha de ser rigorosa en la gestió, en lloc d’ineficient i, sobretot, que ha de complir amb els compromisos adquirits.

El dia de les eleccions del 2015, ho recordo perfectament, malgrat els auguris, malgrat les enquestes, malgrat els vaticinis d’alguns, més de nou mil lleidatans i lleidatanes ens van fer confiança. De fet, mai abans la distància entre els socialistes i nosaltres havia estat tan petita: només dos regidors i tres mil vots. I davant d’aquell escenari, nosaltres vam tenir molt clar que era el que havíem de fer: complir. Fer allò que havíem dit en campanya. I havíem dit que si el canvi a la ciutat de Lleida no era possible –i va anar-hi de molt poc-, nosaltres exerciríem la responsabilitat de ser el principal partit de l’oposició. Havíem promès que cap vot a la nostra candidatura serviria per fer alcalde de nou a Àngel Ros ni per facilitar un nou govern socialista. I és el que vam fer, tot i que us he de dir que va ser una decisió que no va agradar gen a la vella política, molt present a la nostra ciutat, i que va voler posar a prova la nostra integritat. Aquesta mateixa vella política que és tanca en un despatx i decideix per tots, que juga al joc de les cadires, que s’intercanvia cromos amb el “dona’m suport aquí, que jo te’l donaré allà” i tant se val el que hagis promès… I davant d’aquella situació vam dir que no. I vam dir que no per principis, per coherència, i sobretot, perquè és el que havíem dit que faríem. I que en prenguin bona nota per l’any vinent: Lleida no seria moneda de canvi de res, ni tampoc moneda de canvi de ningú.

Perquè, és clar, ¿amb quina cara us podria parlar avui, si després d’adquirir un compromís durant tota la campanya, haguéssim fet tot el contrari a la primera de canvi? Directament, no podria. I per això vam fer el que vam fer.

Aquests quatre anys des d’aleshores han estat molt intensos. Quatre anys liderant l’oposició a l’ajuntament de Lleida que ens han permès pentinar la ciutat barri a barri, entitat a entitat, sector a sector, i que m’han permès conèixer més a fons una societat lleidatana oberta, dinàmica, forta, amb moltes ganes de futur i molt cansa de la inèrcia d’aquests quaranta anys. Quatre anys on he copsat una voluntat majoritària i clara: Lleida vol un canvi i el moment de fer-lo és ara.

Ara és el moment de la Lleida republicana.

Si pensem en què ha passat a Lleida i al conjunt del país en els últims anys, qualsevol s’adona que les coses han canviat per sempre més i que mai tornaran a ser com abans. El referèndum de l’1 d’octubre, la declaració d’independència, l’aplicació de l’article 155, els presos polítics i els exiliats… tot plegat ha fet que Lleida despertés d’una llarga letargia. I en aquest escenari, la societat lleidatana ha dit prou a les injustícies, s’ha mobilitzat com mai abans ho havia fet i s’ha organitzat per prendre partit per la causa de la democràcia, de la llibertat, i de la defensa dels drets civils.

Cada cop que ens hem mobilitzat, que ens hem concentrat, que ens hem manifestat, que hem anat a cantar a la plaça de la Paeria o que hem sortit en defensa de la llengua catalana atacada per tripartit del 155 a la ciutat, tots plegats hem reivindicat la ciutat d’ideals i de valors que imaginava Màrius Torres.

I l’1 octubre de l’any passat a Lleida ho vam tornar a demostrar. Un 1 d’octubre on milers de lleidatans i lleidatanes ens vam organitzar i vam sortir plegats a defensar les urnes, a defensar els col·legis electorals i, sobretot, tot allò que representaven: el dret d’un poble a decidir lliurement el seu futur. Va ser un dia que no oblidarem mai. Ni per les imatges que mai haguéssim pensat que veuríem ni viuríem, ni tampoc per les conseqüències que se’n van derivar per a una colla de persones bones, de persones justes, de persones honestes, que avui estan privades de llibertat i a les que se’ls demanen més de dos cents anys de presó per part de la Fiscalia de l’estat, o que estan a l’exili només per haver fet possible votar, també a la ciutat de Lleida. Aquesta és una situació que ens interpel·la a tots, però que també interpel·la molt especialment a les nostres institucions, amb la Paeria al capdavant. Sincerament, és una vergonya que el Tripartit del 155 governi Lleida.

Volem una Paeria compromesa amb el país, volem una Paeria que sigui baluard en la defensa de les llibertats nacionals de Catalunya i volem una Paeria que estigui al costat de la majoria d’aquesta ciutat. Una majoria que el passat 21 de desembre, en unes eleccions al Parlament amb una participació històrica, va quedar palesa. Per primer cop en democràcia, les formacions polítiques compromeses amb la independència vam superar el 50% dels vots a la ciutat. I això, evidentment, enviava un missatge molt clar al conjunt del país perquè malgrat que el tripartit del 155 estigui al capdavant de la Paeria, la societat lleidatana demostra que està clarament compromesa amb el país i amb el mandat de l’1 d’octubre.

Un compromís que caldrà renovar l’any vinent. És evident que en les properes eleccions municipals parlarem i debatrem de la ciutat, de projectes, de model, de propostes per sectors i per barris. Parlarem de com crear un futur més pròsper, però també parlarem de si volem un govern municipal compromès amb Catalunya, amb la llibertat i amb la democràcia, o bé si volem continuar sota el jou d’un govern municipal del 155. Un govern municipal que ens ha avergonyit massa vegades i que ens ha representat molt poc, amb regidors i regidores –incloent el paer en cap actual-, que no van fer res per permetre que els lleidatans poguéssim votar i que fa poc mes d’un mes es van tornar a negar a condemnar la violència de l’1 d’octubre, a no voler que s’emprenguessin accions judicials contra els responsables d’aquella barbàrie, o que, fins i tot, van donar per bo l’infame discurs de l’”a por ellos” de Felip VI.

I davant d’aquesta situació distorsionada, entre tenir una majoria social compromesa amb el mandat de l’1 d’octubre i tenir un govern municipal en mans del 155, que plantegem? D’entrada, unitat. Perquè també ara és l’hora de la unitat. Perquè és precisament quan hem anat junts, que aquesta ciutat ha donat el millor de sí mateixa, tal com vam fer l’1 d’octubre defensant les urnes. Aquell dia, tots els que hi vam ser, no ens miràvem els uns als altres, preguntant-nos si eres d’un color concret o de l’altre, si eres d’un partit determinat o si votaves dretes o esquerres. Res de tot això. Aquell dia ens miràvem i ens reconeixíem els uns als altres com a ciutadans compromesos amb la democràcia, com a ciutadans compromesos amb el país. I va ser així com aquell dia, malgrat la violència de l’estat, vam guanyar.

És precisament aquest esperit, el de la unitat, el de l’1 d’octubre, el que ens cal l’any vinent. Ho he defensat des del minut zero i ho defensaré fins al darrer moment. I avui torno a interpel·lar Esquerra Republicana i la resta de formacions perquè, junts, garantim un govern independentista a la Paeria. Un govern que estigui al costat dels ciutadans, un govern que generi il·lusió.

Ara és l’hora de la il·lusió per Lleida.

Ara també és l’hora d’il·lusionar Lleida. D’il·lusionar molta gent que s’estima la ciutat, que creu que té un potencial encara pendent de desenvolupar i que comparteix una il·lusió col·lectiva: Lleida ha de ser el millor lloc per viure, per formar una família, per formar-se, per desenvolupar una carrera professional, per acollir inversions i empreses, i també per aportar als altres el nostre millor talent i la nostra manera de veure el món. I també és l’hora d’il·lusionar a tota una generació que, com la meva, ha hagut de marxar a l’exterior en moltes ocasions per tenir un futur amb més oportunitats.

Hem d’il·lusionar a una generació que, com jo mateix, hem nascut aquí i ens hi hem format. Vaig estudiar al Joan XXIII, al Joc de la Bola i a l’IES Ronda i també vaig tenir l’oportunitat de veure el món gràcies a la Universitat de Lleida. Recordo perfectament l’any que vaig anar a viure i estudiar a Dinamarca, a tres mil quilòmetres d’aquí. Va ser un any que em va canviar. Després d’aquell curs, un cop vaig haver acabat la carrera, em vaig haver d’enfrontar a una decisió difícil: tornar a Lleida o fer cas als que m’aconsellaven que no tornés perquè em deien que allí hi tindria més oportunitats.

I si vaig decidir tornar va ser, entre moltes raons, perquè volia fer de Lleida la meva opció de vida, com ho havia estat la dels meus pares o la dels meus padrins. ¿Us imagineu, com podríem transformar Lleida si tot aquest talent que se’ns ha escapat, pogués tornar a casa?

Aquest és precisament un dels meus compromisos: treballar incansablement per fer de Lleida, una ciutat d’oportunitats, una ciutat amb futur. I tot això ho farem possible, fent de Lleida capital.

Lleida és capital.

Mireu, sabeu que en aquest darrer any a la ciutat hem estat tramitant el nou planejament urbanístic, el POUM, i això ens ha obligat a pensar de valent, en com ens imaginem la ciutat en els proper quinze o vint anys. Però si un parla amb els urbanistes que estan pensant en les ciutats del futur i llegeix què expliquen, s’adona que molts d’ells coincideixen en posar l’accent en les ciutats de dimensions similars a les de Lleida, ni molt grans ni molt petites, que consideren que poden arribar a excel·lir si reuneixen una sèrie de condicions que he resumit en 10 punts. Et diuen:

1. Has de ser capital d’un territori. Ho som, tenim una població de 140.000 habitants i una àrea d’influència de 300.000 persones.
2. Has d’estar ben connectat i ubicat. Ho estem. Ubicats entre Barcelona, Saragossa i Tarragona. Som porta d’entrada als Pirineus. Tenim alta velocitat ferroviària i també tenim aeroport.
3. Has de tenir un sector estratègic vinculat. El tenim. El sector agroalimentari, que és capdavanter a Catalunya i que exporta a tot el món.
4. Has de tenir centres de formació avançada. Tenim la Universitat de Lleida, amb facultats de referència i amb més de 10.000 estudiants que cada any aposten per Lleida.
5. Has de tenir un punt de trobada entre la recerca i la innovació i l’empresa. El tenim: el Parc Científic i Tecnològic, amb moltes empreses que hi estan ubicades.
6. Has de tenir capacitat de desenvolupar turisme de negocis. També podem fer-ho: tenim la Fira de Lleida, amb certàmens internacionalment reconeguts com la Fira de Sant Miquel o Municipàlia, i tenim el Palau de Congressos de la Llotja.
7. Has de tenir patrimoni històric que et defineixi. També tenim la sort de tenir-lo. Amb la Seu Vella al capdavant, el Castell dels Templers, Sant Llorenç, Sant Martí, el mateix palau de la Paeria, a més de diversos edificis modernistes i espais singulars.
8. Has de tenir també patrimoni artístic, cultural i equipaments vinculats. I és clar que els tenim. Som la ciutat de Marius Torres, de Leandre Cristòfol, de Joaquim Ureña, de Ricard Viñes, d’Enric Granados. També som la ciutat de l’Animac, de la Mostra de Cinema Llatinoamericà o de la Fira de Titelles, tots ells referents en els seus àmbits. I també tenim equipaments com l’Auditori, el Teatre Principal, el de l’Escorxador, o un Museu de Lleida extraordinari, tot i l’espoli de que va ser objecte ara fa un any.
9. Has de tenir patrimoni natural i singular. I el tenim també! El Parc de la Mitjana, el Parc del Segre, els Aiguamolls de Rufea. I sobretot, un espai que ens fa únics a Catalunya, l’Horta.
10. Per últim, has de tenir capacitat de créixer. En tenim. Disposem de sòl, aigua i energia per poder-ho fer.

Ja veieu que de potencialitats en tenim moltes. Però aquests mateixos experts que fan aquesta enumeració de requisits també diuen que si una ciutat té tots aquests elements, com la nostra, i no és una ciutat que excel·leixi, no és perquè no pugui, doncs objectivament ho té tot, sinó perquè no vol. O dit d’una altra forma, perquè els que han estat al capdavant de la ciutat o no han tingut l’ambició per fer-ho o, pitjor, ja els estava bé que les coses fossin així.

Perquè, és clar, no es tracta del que tenim, perquè és evident que ho tenim tot, sinó del com ho tenim i per a què ho tenim. I us en posaré només alguns exemples:

• Som afortunats de tenir patrimoni històric, amb la Seu Vella al capdavant. Però massa vegades dona la sensació que no ens ho creiem, que som els primers en no apostar-hi. I l’estat d’abandó del nostre Centre Històric n’és un exemple.
• Tenim alta velocitat i als lleidatans ens va molt bé: este, a una hora de Barcelona i a dos de Madrid. Però, la reflexió és, ¿estem aprofitant aquesta infraestructura per atraure la gent de Barcelona, Saragossa, Madrid o Girona, perquè vinguin a Lleida a visitar-la, a fer-hi negocis o a invertir-hi?
• Tenim una àrea d’influència de 300.000 persones, perquè som capital. Però quan es tracta de fer un front comú amb tots municipis de la plana per reivindicar allò que ens correspon com a territori, a Lleida se l’ha trobat a faltar.
• Tenim un espai extraordinari com és l’Horta de Lleida, únic a Catalunya, que ens defineix com a ciutat, que ens lliga a la terra i que ens hauria de projectar. Tanmateix, avui encara debatem com garantim els serveis bàsics dels que hi viuen, que tenen dificultats d’accés a Internet o que, fins i tot en algunes zones, no tenen aigua potable.

Per tant, com us deia, no es tracta del què, sinó de com i de per a què. Ens els propers mesos anirem desgranant propostes per cadascun d’aquests aspectes per tal de potenciar-los i treure’n el màxim de profit. Però si en un aspecte hi posaré molt d’èmfasi, energia i determinació serà en fer de Lleida una ciutat d’oportunitats, una ciutat econòmicament dinàmica i atractiva a les inversions. Perquè més empreses i més indústria volen dir més llocs de treball; més empreses d’alt valor afegit comporten més ocupació ben remunerada i capacitat de retenir talent; més feina vol dir més gent amb capacitat per gastar diners i donar vida las barris, al nostre comerç, a la nostra restauració, al nostre teixit associatiu, cultural i esportiu. I ho podem fer. Perquè tenim empreses que volen créixer, tenim sòl, tenim energia, tenim aigua, tenim talent, tenim nínxols de mercat on podem ser capdavanters i, sobretot, som capital.

I llavors, la pregunta que tots ens hem de fer és, ¿Com és possible que al 2019 encara hàgim de parlar de la industrialització de Lleida com a assignatura pendent? ¿Què han fet els actuals responsables de l’ajuntament davant d’aquesta situació? Malauradament, o molt poc o res.

Massa vegades ens hem deixat perdre oportunitats d’empreses que volien venir a Lleida, però que quan es tractava d’oferir-los sòl a preu competitiu, que estigués disponible en el curt termini i amb una fiscalitat que ens permetés competir amb els nostres veïns de la Franja, no ho teníem a punt. Per no parlar de les empreses que han marxat, cansades de vegades de no tenir uns polígons industrials en condicions, amb serveis, amb tot allò que requereixen per créixer. I només cal pensar en l’estat deplorable del Polígon del Segre.

La industrialització pendent i l’aposta per l’empresa del segle XXI, han de ser el motor que impulsi Lleida cap a un futur que sigui coherent amb les condicions objectives que té, i que fins ara no hem estat capaços d’aprofitar i posar en valor. Es tracta de tenir ambició. De creure’ns que podem ser una ciutat de primera i de posar al servei d’aquesta idea totes les potencialitats que tenim a l’abast.

Però l’excel·lència també s’ha de traduir en la vida quotidiana. Lleida ha de ser una ciutat on desplaçar-se en transport públic no sigui una odissea, on aparcar en cotxe esdevingui possible sense arruïnar-se, on caminar pel carrer no sigui una cursa d’obstacles, on els carrers estiguin nets, ben il·luminats i siguin un orgull per a tothom. On a la via pública la convivència entre vianants i ciclistes sigui una qüestió resolta, on les zones verdes guanyin espais al ciment i a la rajola. També on el comerç de proximitat doni vida als barris, amb un model comercial que aposti per la descentralització dels equipaments comercials, i que defugi models caducs de macrosuperfícies comercials com la que es projecta a Torre Salses.

L’excel·lència també s’ha de traduir en que la gent visqui bé. I això vol dir lluitar contra les desigualtats, vol dir no quedar-se de braços plegats davant les situacions extremes a les que estan arribant alguns barris de la ciutat per problemes greus de convivència, també vol dir generar oportunitats i donar suport a totes les persones amb capacitats especials i, evidentment, també a la nostra gent gran.

I viure bé també vol dir que els lleidatans tinguin una administració local eficient, amb uns empleats municipals motivats, amb una administració que no escuri les butxaques a cop d’IBI o de plusvàlua, que no arruïni els nostres pagesos a cop d’impostos com si visquessin al centre de la ciutat pagant per uns serveis que no reben, i que entusiasmi els nostres conciutadans de Sucs i de Raimat farts de pagar molt i rebre poc. També vol dir tenir una ciutat segura, amb policia de proximitat que es vegi, i que proclami la tolerància zero a tots aquells que pensen que les normes de civisme no van amb ells.

I en els moments complicats que encara travessen moltes persones i famílies, posarem molt d’èmfasis en les polítiques socials i també en les polítiques d’habitatge. Cal ajudar a tothom que ho necessiti, però això ha d’anar lligat també a ser exigents en el bon ús dels recursos municipals.

Per tant, apostem per l’excel·lència en la vida quotidiana, per l’excel·lència per viure bé, per l’excel·lència per crear futur, però sobretot apostem per                       l’excel·lència per fer de Lleida, capital. Perquè no ens podem permetre perdre més oportunitats.

I acabo, tal com he començat: Ara és el moment. Lleida és capital. Avui, us demano a tots que confieu en aquesta ciutat, que confieu en el seu potencial, que confieu en les seves possibilitats, però sobretot que confieu en vosaltres mateixos, perquè vosaltres sou Lleida, vosaltres sou l’ànima i el cor d’aquesta ciutat. Si ens ho proposem, podem ser la capital que ens mereixem ser, i el meu compromís és treballar incansablement de la mà de tots per fer-ho possible. Podem acomplir el somni d’una Lleida plena, compromesa amb els valors republicans, necessària i decisiva per materialitzar aquest nou país, la nostra república. Podem fer possible la ciutat d’ideals de Màrius Torres, una ciutat culta i rica com la que va ser capaç d’aixecar la Seu Vella i d’engegar la primera Universitat de la Corona d’Aragó. Podem fer possible una ciutat d’oportunitats on tothom s’hi pugui desenvolupar, capaç de crear les condicions necessàries per avançar, i per acompanyar aquells que ho necessiten més. En definitiva, fer de Lleida un sinònim d’excel·lència en tots els seus vessants, també en l’educació, la cultura, en la igualtat i en el civisme.

I tot això, amics i amigues, ho podrem fer si al mes de maig som molts, de fet si som més que mai, i si tot junts fem irreversible aquest canvi que Lleida reclama i que ja no pot esperar més. Perquè ara és el moment! Fem-ho possible.

Moltes gràcies, visca Lleida i visca Catalunya!